Salt de la Tosca
Aquesta bonica passejada, ens permet endinsar-nos per la Vall de Marfà, situada a l'altiplà del Moianès, en un indret on podrem gaudir d'un paisatge molt complet, amb grans pinedes, antics molins, balmes i boniques rieres. Una vegada hem deixat la població de Moià, anem resseguint las diferents rieres amb direcció Monistrol de Calders fins la Casa de Mafà, on trobarem pel camí, indrets d’una bellesa extraordinària, com són el Molí d’en Brotons, el Salt d’aigua de la Tosca, l'església de la Mare de Déu de la Tosca i el cingle on es la Casa Marfà i l'ermita de St. Pere de Marfà. Puguem dir, que tota la ruta és per bona pista, on hem d'estar ben preparats per deixar-se anar pel fet de caminar i el fet de contemplar una vall amagada, que ben segur, ens sorprendrà.
APROXIMACIÓ: Nosaltres vam sortir de la població de Moià, justament ens desviem entre el quilòmetre 26 i 27 de la N-141C, per Cal Teixidor, poc després passarem a l'alçada de Vila-rasa, on deixem els últims carrers de Moià i on de seguida podrem deixar aparcat el cotxe. Referent el GR3.
ITINERARI: Aparquem passat Vila-rasa, justament en un revolt tancat, al costat d'un magatzem de color verd, poden aparcar quatre o cinc cotxes. Seguint el GR3, sempre per pista, passem per al Salt Candeler fins a la cruïlla de Marfà, on deixem el GR3. Agafem la pista de l'esquerra, passem la cadena i per la pista continuem avall, tenim opció a l'esquerra per apropar-nos al Gorg Estret. (actualment amb molta escuma)
Tornem a la pista i baixem fins al trencant a l'esquerra (fita) del Salt de la Tosca (no hi ha pals indicadors). Arribem al bonic mirador per fer les típiques fotos i tornem per la part baixa de resclosa on creuem la riera per veure la balma, el salt i el molí de més a prop.
Tornem de nou a la pista i de seguida ens topem amb l'ermita de la Mare de Déu de la Tosca, el molí de Marfà on creuem la riera, seguim la pista ara de pujada fins a la casa de Marfà i l'ermita de Sant Pere de Marfà, on decidim esmorzar.
Pugem per la pista ben fort, sempre a l'esquerre, divisem Moià pel bosc, continuem fins als prats i la casa del Saiolic, on ens desviarem l'esquerra baixant fins a la riera de la Fàbrega, passem pel costat de la petita balma de la Cruixa, creuem la riera com pugem, per després fer pujada fins al trencant de la casa de les Vinyes. (agafar dels tres camins, el del mig)
Seguirem caminant de valent per pista fins a creuar la bonica riera de Castellnou, per després arribar de nou al GR3 i tornar en poc temps fins al cotxe.
DURADA: 3,40 caminant i 4,50 hores total – DISTANCIA: 15,64 quilòmetres – DESNIVELL: 359 metres.
Comencem la ruta amb una fina pluja que ens acompanya en els primers passos, per després seguir amb una meteorologia d'incertesa que es va anar sostenint bona part del matí, fins que cap al final va aparèixer el sol. Coses del temps...
Anem borejant la riera de Castellnou pel Còdol
Pel camí ens trobem amb el "Manolo", de Moià, un altre enamorat de la muntanya, amb el qual ens unim per una estona a la ruta, fins a arribar al Salt de la Tosca, mentrestant, xerrem, ens explica anècdotes de com era la zona fa uns anys.
Acces al mirador del Salt de la Tosca
Salt de la Tosca i Molí de Brotons a l'esquerre
Creuem la riera al costat de la resclusa per accedir al Molí de Brotons.
El Molí de Brotons sota la balma.
Interior del Molí de Brotons
Estigué habitat i en funcionament almenys des del 1608 (en què és anomenat Molí de Brotons o dels Pilars) i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat.
Arribem l'ermita de la Mare de Déu de la Tosca
Diuen que va ser aixecada de bell nou el 1639, i que probablement era la successora d’una altra capella anomenada de Santa Maria de les Illes, documentada dins del terme antic del castell o vall de Marfà, citada el 1063 i el 1067.
Baixem de nou a la riera, on tenim al fons les ruines del Molí de Marfà.
Tornem a creuar la riera, per on pugem, per pujar a Marfà. (A vegades no es pot traspassar)
Tenim a la vista l'ermita de Sant Pere de Marfà, actualment no és permès traspassar la casa de Marfà per accedir.
La casa de Marfà i l'ermita Sant Pere de Marfà
Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l'acta de consagració de l'església parroquial de Moià (any 939). Al segle XI ja gaudia de plena autonomia. Sant Pere consta el titular de la seva església des del 985, i abunden les seves notícies en els documents de Sant Benet de Bages a partir de l'any 1077. Fou refeta al segle XVIII. Actualment, sense culte i convertida en un galliner, es guarden les seves imatges a l'església parroquial de Moià.
Mas antiquíssim, sembla estar construït damunt les restes d'un castell, citat el 939, que duia el mateix nom. Consta ja en relacions de castells del 1050. La masia, gran i amb nombrosos detalls que remeten a les diverses èpoques en què va anar sent construïda, està coberta a doble vessant i encarada a migdia, amb una galeria exterior de gran vistositat. Té lliça a la part davantera. També rebé el nom de mas l'Alzina, segons alguns autors, si bé segons d'altres el mas l'Alzina és un dels noms antics del Xei.
A la masia de Marfà establí el seu quarter general Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, cap de l'exèrcit català de l'interior, el 1714. Des d'aquest lloc aquest militar, amb les seves tropes bàsicament formades per voluntaris i miquelets, es desplaçà a les nombroses confrontacions que mantingué amb l'exèrcit borbònic a les comarques del Bages, Berguedà, Lluçanès, Moianès i Osona, principalment, la més destacada de les quals fou l'agost del 1714 a Talamanca, on es lliurà la Batalla de Talamanca.
Durant la Guerra del Francès, Marfà fou en més d'una avinentesa refugi dels moianesos que fugin de l'arribada de les tropes napoleòniques; així mateix ho fou durant les Guerres carlines, al llarg del segle XIX. Precisament durant la primera d'aquestes guerres, el 9 d'octubre del 1839, moriren en l'assalt dels carlins a Moià Francesc i Isidre Marfà, pare i fill, pagesos hereus del mas.
Caminarem per una llarga pista que s'endinsa al bosc.
Vistes de la població de Moià, des del bosc.
Després d'una bona estona al bosc, arribem a la casa del Saiolic.
Saiolic és un referent al ser el punt més alt de la ruta
Hem baixat al Torrent de la Fàbrega
La balma de la Cruixa
Passem per un punt delicat a la ruta, on la pista es converteix en una bona bassa.
Creuem la Riera de Castellnou
Tornem a GR3 per arribar de seguida al cotxe.
Acabem el que ha sigut una bona ruta amb molts indrets per descobrir.
Farem un tomb per la bonica població de Moià
L'església de Santa Maria i la Casa Museu de Rafael Casanova.
Fins a un altra !!
Al "Manolo" ens va recomanar un restaurant a l'entrada del parc de Moià, on els seus menjars eren boníssims, i hem de dir, que les seves paraules vam fer justícia d'aquest indret. Gràcies "Manolo", tornarem !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada